HISTÒRIA

Tot va començar el 6 d’agost de 1973 quan Joan Sayeras i Mercader, un veí de Bàscara de 14 anys, veié una semblança entre el pessebre que es muntava cada any a casa seva i el paisatge de la Font del Castell i l’Horta d’en Micaló de Bàscara, que es pot apreciar al costat del riu Fluvià. Joan Sayeras va decidir comunicar a tres amics la idea de projectar el tradicional pessebre en el paratge de Bàscara, creant així un pessebre vivent d’una mida molt més gran, amb persones i animals reals. “Jo associava la cova de la Font del Xalet, l’única que es veia perquè tot estava ple de bardisses, i la palmera que hi havia al paratge amb la cova i la palmera del pessebre que fèiem casa”, explica en Joan. Una vegada els tres amics van aprovar la idea, la van comunicar a set veïns més i començaren a portar endavant el projecte. Els onze joves que encapçalaven el grup eren: Joan Sayeras i Mercader, Pere Basach Pérez, Ana Maria Casademont Pairet, M. Mercè Estartús Pi, Eugènia Lloret Guijarro, Martí Punset Joer, Llorenç Quintana Plujà, M. Àngels Salart Lloveras, Joan Saus Carreras, Montserrat Sayeras Mercader i Domènec Soler Noguer.

Abans d’iniciar res pel seu compte, el grup de joves bascarencs va voler saber l’opinió del rector de Bàscara, mossèn Ignasi Comalat, que els va contestar que es traguessin del cap aquesta idea. Seguidament van demanar ajuda al rector de Pontós, mossèn Pere Font. Font, com que no era veí de Bàscara, va preferir no ficar-se en una parròquia que no era la seva, negant-se a la voluntat d’ajudar-los. Els joves no van perdre l’esperança i van demanar un últim suport a en Miquel Estartús, últim director del desaparegut grup teatral de Bàscara, i aquest els va respondre amb una oració no gaire diferent de la dels altres: un no ben clar. Després de tres rebuigs, en Joan Sayeras i els seus companys van decidir prescindir d’ajudes externes i van començar a treballar pel seu compte.

El seu primer pas va ser l’elecció, mitjançant el vot, de dos caps, un noi i una noia, perquè assumissin la direcció. “Vam votar d’una forma molt democràtica, ja que el vot va ser secret, un director i una directora.” assegura Joan Sayeras. Els resultants d’aquesta votació van ser el mateix Joan Sayeras i l’Anna Maria Casademont. Durant el mes de setembre, els joves bascarencs van decidir convidar a tota la resta de nens i nenes d’entre 9 i 14 anys a participar en aquesta organització formant un grup de 37 persones, el qual van denominar com a Nova Joventut. Ràpidament es van posar en feina i van començar a habilitar el paisatge del riu Fluvià i els seus voltants amb l’objectiu de portar a terme el tradicional pessebre vivent. “Vam estassar totes les bardisses que hi havia i, amb carretons i a força d’anar gratant, vam fer la cova dels pastors.”

Finalment, el grup de joves bascarencs van gaudir d’ajudes externes: l’Ajuntament, a qui ho van demanar prèviament, els va proporcionar llum en els voltants de la Font del Castell i l’Horta d’en Micaló, i el capellà els va facilitar l’aproximació a les persones que anaven a missa per poder aconseguir roba per fer el vestuari. “La gent ens va donar moltes coses i les cases comercials ens van regalar productes per fer una panera i organitzar una rifa per obtenir diners per fer front a les despeses, com ara les de propaganda, que, per cert, vam fer-la en català.”

El grup anomenat estava format només per nois i noies molt joves, però l’any 1976 l’entitat va augmentar i va començar a haver-hi persones amb edats majors que els fundadors. L’arribada de més participants es deu a un problema que hi hagué entre els fundadors del Pessebre i l’Ajuntament. El problema va acabar amb l’abandonament de l’entitat per part d’uns quants fundadors i l’agregació de persones més adultes que aquests. La incorporació va comportar un augment en el grup que els va servir per poder representar més papers i amb un caràcter més versemblant. D’aquesta manera les persones adultes representarien papers adults i els nens més joves interpretarien papers infantils.

Una vegada el Pessebre ja havia solucionat els problemes amb l’Ajuntament i, a més a més, tornava a la feina amb un grup més nombrós, van haver de centrar-se en un altre obstacle: l’economia.

El Pessebre es trobava en una situació desfavorable econòmicament i, per sort, diferents entitats del poble van cobrir totes les despeses que podia comportar. L’equip de futbol, la societat de caçadors, la comissió de reis són exemples de les entitats bascarenques que van contribuir econòmicament en el Pessebre. Tot anava destinat a la compra d’estris o bé a la publicitat. Aquest instrumental només eren cables i focus, ja que altres tipus de material com la roba o cadires ho podien aconseguir de qualsevol lloc i de franc.

Amb l’economia resolta, amb l’augment de col·laboradors i amb un recorregut gran, el Pessebre estava preparat per portar a terme espectacles amb un nivell de preparació bastant elevat, com ho van ser les presentacions fetes a dalt del castell, a sobre l’església o enmig del riu.

Va ser en aquestes èpoques quan tots els organitzadors del Pessebre van decidir de col·locar un recipient de vidre a la plaça on comença i acaba el Pessebre per aquelles persones que volguessin donar uns diners ‘a la voluntat’. El Pessebre s’alegrà al saber que les persones deixaven més diners al final del Pessebre que al principi, ja que és un senyal que els visitants aprecien i valoren l’esforç d’aquesta complicada tasca. Més tard, van proposar de fer pagar l’entrada. Es van portar a terme unes votacions, ja que hi havia gent que no estava a favor d’aquesta idea i, finalment, van acordar posar un preu d’unes 100 pessetes aproximadament.

Gràcies a l’augment dels organitzadors del Pessebre es van iniciar aquests canvis que van afavorir en el desenvolupament de l’entitat. A més a més, el Pessebre ja anava adquirint prestigi i es veien obligats a agrair als participants l’esforç que feien les vesprades d’aquells dies d’hivern. D’aquesta manera, van decidir fer un dinar popular, ja que mai no n’havien fet cap, aprofitant que a un camió li havien caigut dos porcs en el territori bascarenc i aquests passaven a ser propietat de l’Ajuntament. I a partir d’aquí, a mesura que passaven els anys, van anar agafant el costum d’organitzar menjars populars.

img_0275
Anuncios